Recordo encara com les meves ombres lliscaven suaument sobre el seu cos, projeccions dels meus desitjos traçaven el que part de mi voldria haver fet. Contrasts de llums i ombres xiuxiuejaven tot allò que sentia per ella, fruit del neguit, amb forma de paraula, però sense la possibilitat de comunicar van morir allà on moren els amors indecisos. Al final, aquella nit de tardor, va tornar a cobrir l'esborrany del que podria ser una nit perfecte.

No, no estic mort, estic molt desconnectat, i tampoc penseu ara que hi ha novetats a la meva vida, que tot continua igual. No se m'ocórrer que escriure, i per tant, no escric. Però bé, avui vinc a recomenar-vos un dels darrers grups que he descobert, els I got you on tape.  (Segueix)

Una de les moltes manies que tinc és allunyar-me de tothom quan parlo per telèfon. No se si és perquè tinc problemes per escoltar el que em diuen o perquè no m'agrada que m'escoltin la conversa la gent que m'envolta. Sigui com sigui, quan em truquen m'aixeco i me'n vaig quatre o cinc metres per estar tranquil.  (Segueix)

Quins dies! això del pis és un no parar, combinar-ho amb la vida social habitual; birres cada dos setmanes, amics de sempre, noves amistats, nous experiències fotogràfiques... fa d'aquests un no parar, en el que els diumenges es tornen el dia de relax, el dia en que poso fre a tot plegat per començar la setmana amb una mica decència ;).  (Segueix)

T'eixugues el cabell, t'eixugues la resta, et mires al mirall, i t'acabes de pentinar. Bé, tecnicament, lo meu no seria pentinar-se, perquè no utilitzo ni pinta, ni tampoc raspall. Amb la tovallola i quatre ditades deixo tot on m'agrada. El tema és que l'altre dia acabant de colocar els cabells en el seu lloc em vaig trobar un cabell blanc. Tranquils, aquest no serà el típic i estúpid post sobre la primera cana, ja que em sembla que és la segona que em trobo, o si més no, que recordi. Bueno, potser estúpid ho serà...  (Segueix)

Tanque, localizame el punto de salida que tenga mas cerca, qui sap si Neo podria acabar al meu pis, en el que ara per ara únicament hi ha un telèfon de cable. Es sorprenent com els de telefònica van que volen per donar d'alta el telèfon, però per donar de baixa l'adsl o altres procediments t'hi pots estar mesos.  (Segueix)

Que? t'independitzes?, no sabria dir-vos quants cops he sentit aquestes paraules aquests darrers dies, però el cas és que cada cop que ho he sentit m'he posat a riure per dins. Si, un s'independitza, ja és oficial, però no m'independitzo i la meva vida canvia com tots solen pensar quan m'ho diuen, ja fa mesos que aquest tipus d'independització va arribar a la meva vida. La realitat és que aquesta independització implicarà més llibertat, més tranquil·litat, més temps i com és evident.. més gastos!  (Segueix)

Em sento com la tinent ripley quan es troba als seus companys, en un estat en el que ja no es pot discernir si els hi queda restes d'humanitat dins, i la única cosa que fan és repetir i repetir: KILL ME.. KILL ME...

Així és la meva vida a casa, una mena de nau Nostradamus, en la que quedem pocs humans.

En aquell moment el silenci del mati va ser trencat per la campana rovellada d'una petita esglesia de Gracia. Campanada darrera campanada vaig poder comptar 7 quan una forta explosio va donar lloc a l'exclamacio d'un vei: Me cago en su puta madre! Tot just despres un gos vell va començar a bordar. Un mati mes, un mati diferent, un 1er mati a Gracia.